Sr. Postu, o com revolucionar Lleida des de l'humor solidari

Quin ha estat el repte més difícil que has hagut d'afrontar com a líder? Has hagut de fer alguna vegada una aposta arriscada que va acabar bé? Explica-ho.

El repte més difícil de Postureig Lleida ha estat mantenir-se en 12 anys i fer-ho des de l'anonimat. Tothom pot fer bromes i humor sobre Ponent, o fer voluntariat una temporada; de fet, són força els comptes d'humor o generadors de contingut que he vist aparèixer i desaparèixer. I també hi ha aquell moment en què l'ego diu "ei, això ho estic fent jo". No combrego gaire amb el model dels auto-anomenats influencers, que es graven a tothora i s'agraden molt, per intentar guanyar seguidors, cobrar o aconseguir coses gratis. Ja no dic res dels pseudo-periodistes que copien notícies dels altres mitjans o directament se les inventen. En el meu cas, sempre he preferit que no se sàpiga qui soc i mantenir al 100% l'altruisme; el que crec que dona valor al meu projecte és que la cosa es mantingui, o fins i tot creixi, en el dotzè any, amb la participació de tanta i tanta gent, empreses o administracions. En el moment en que jo digui qui soc, o hi guanyi alguna cosa fent això, el projecte canviarà i esdevindrà una altra cosa.

Considero que si hi ha hagut un moment clau en el projecte de Postureig de Lleida, va ser quan precisament vaig decidir parlar sobre Lleida. Inicialment, va néixer com una rèplica en català dels comptes de "Postureo", que feien burla de tot allò que fa la gent per aparentar i quedar bé. El fet de, mesos després, adaptar-ho i localitzar-ho a Lleida, a més d'afegir el vessant solidari, és el punt clau per fer que el projecte hagi funcionat de la manera que ho ha fet. Tot sovint volem abarcar més del que ens pertoca, quan la clau de l'èxit segurament és més propera. Més val ser "cap de ratolí"...

Quin ha estat el moment més crític de la teva carrera i com el vas superar? Quin consell donaries a algú que té por de fracassar?

Hi ha hagut moments complicats; la gestió de la pandèmia, on particularment la sensació de soledat va ser important; la suspensió del compte a Twitter... Però no em puc queixar, no ha passat mai res prou greu com per considerar-ho un fracàs important. Crec que la constància i la perseverança són claus per poder seguir endavant davant una "antrepussada". També la gestió de les emocions i tenir cura de la salut mental; per poder dur a terme un projecte, cal estar bé amb un mateix, i com a societat ens cal poder parlar d'això i d'altres problemàtiques obertament sense tabús. Parlar amb terapeutes, psicòlegs... Aturar-se un moment per agafar embranzida.

A qui tingui por de fracassar, jo li diria allò tan suat que només perd qui no ho intenta. Sempre es poden treure coses positives dels fracassos; com a molt poc, aprenentatge del qual no s'ha de fer.

Quin ha estat el reconeixement més especial que has rebut en la teva trajectòria? Quin ha estat el projecte o assoliment més satisfactori de la teva carrera?, Hi ha alguna fita que encara tinguis pendent d'aconseguir?

Gràcies a la tasca solidària que duem a terme des de Postureig de Lleida, el projecte ha rebut diferents premis i reconeixements. Però sempre dic el mateix; el reconeixement no és per mi ni per la màscara ni pel barret; és per tota la gent que col·labora, participa i creu en el que es fa des d'aquí. Tot i això, és cert que poder ser pregoner de les Festes de la Tardor de Lleida el 2019 ho atresoro com un dels moments més importants de la trajectòria.

Segurament, tot i que ha passat en moments puntuals, la fita que queda per aconseguir és que Postureig de Lleida es valori més enllà de la Panadella. Però aquest és un mal que patim gairebé tots els lleidatans que no marxem a viure fora. Tot i això, ja s'ha parlat de Postureig Lleida al Parlament de Catalunya en diferents ocasions, i tinc constància de que alguns dels Presidents de la Generalitat ho coneixen i ho segueixen.

Però estic més que satisfet de tot l'aconseguit, el més important són aquests més de 300.000 euros que s'han pogut recaptar per més de 30 entitats de Lleida i Ponent. La resta, és un regal.

Si haguessis de definir la teva empresa amb una paraula, quina seria?

Solidaritat. Però no em refereixo a la meva, la de tota la gent que col·labora i participa en el projecte, comprant el marxandatge solidari, compartint les meues publicacions, o enviant-me temes per generar contingut. I evidentment, a la solidaritat de totes les entitats que ajuden a alguna problemàtica, i que des de la plataforma els ajudem en la difusió o el finançament.

Creus que Lleida és un bon lloc per emprendre? Per què? Creus que l'emprenedoria és vocacional o es pot aprendre?

Crec que Lleida és un molt bon lloc per emprendre, i de fet crec que hi ha moltes oportunitats per fer-ho. També és cert que hi ha moltes costums arrelades, però en general, qualsevol projecte nou i modern té acollida.

L'emprenedoria es pot aprendre i el meu n'és un clar exemple; jo mai m'havia plantejat fer res més enllà de l'empresa familiar en la que treballava, i en pocs anys vaig tenir un monstre de centenars de milers de seguidors i col·laborava amb desenes d'entitats. Així que sí, l'emprenedoria es pot aprendre i de fet se n'aprèn.

Com aconsegueixes equilibrar la vida professional i la personal?, Creus que és possible desconnectar completament de la feina?

Doncs és el més complicat de fer de Sr. Postu; són moltes hores al dia, moltes hores de voluntariat, molts actes... Tot, sense ànim de lucre. Cada any dic que baixaré el ritme, però és al contrari; cada cop surten coses noves i la sensació és que participo a més actes i faig més col·laboracions. La gestió del temps, sobretot quan és una acció voluntària i no remunerada, és molt important; cal buscar, com deia abans, temps per un mateix, descansar, i recarregar piles.

Pel que fa a la desconnexió, em passa el mateix; penso en Postureig Lleida gairebé el 100% del temps; busco quina publicació puc fer relacionada amb allò que estic vivint, de quina nova manera puc ajudar o col·laborar amb alguna entitat... I és molt important desconnectar per a que no tot giri al voltant d'això. El que intento és de tant en tant, marxar fora de Lleida i veure i viure altres coses. Tinc sort que la meua família i amics m'acompanyen i m'espentegen a aquestes desconnexions, absolutament necessàries.

Si poguessis donar un únic consell al tu de fa 10 anys, quin seria? Quin paper juga la formació en el lideratge?

Li diria que es mantingui ferm en les seues conviccions, que al final és el que s'ha reconegut més del projecte; aquesta convicció altruista, de mostrar Lleida i Ponent des d'una perspectiva diferent, lo #Lleidatanament i #Ponentinament que és ensenyar el nostre lloc del món des d'una visió més positiva... però que no perdi temps en allò que no és important, com intentar convèncer a certa gent que discrepava. He perdut molt temps amb gent que no ho mereixia i no valia la pena.

Crec que formar-se és essencial. En el meu cas, els meus estudis (una carrera "de lletres" i una altra "de ciències", les dos a la UdL), han tingut una implicació directa amb el que he acabat fent com a Sr. Postu. Fins i tot allò que pot semblar que no hi té tanta relació, també n'ha tingut indirectament; estar al dia (especialment en el moment actual on el monstre de la IA és aquí) i tot l'aprenentatge extra que puguem fer serà positiu.

Si poguessis millorar un aspecte de l'ecosistema empresarial de Lleida, quin seria? Quin impacte t'agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball?

Espero que ningú s'ho prengui malament, ni personalment, però tot sovint veiem proves de que Lleida no deixa de ser un poble gran on gairebé tots ens coneixem, on hi ha moltes enveges i guerres entre veïns, que encara que semblin enterrades, no ho estan. També hi ha certa ànsia a voler ser "cua de lleó" com deia, de sortir a fora a menjar-se el món o de reinventar la roda... Quan aquí hi ha molt terreny per explorar i per modernitzar. Un exemple clar de tot això és el projecte comercial de Torre Salses; no combrego gens amb el model, i penso que serà un perjudici pel comerç de la ciutat. Un model intermig, com era el pla de l'estació, seria molt més positiu al meu parer. En general, demanaria que no es fessin volar coloms, i que aprofitem i cuidem lo que ja hi ha.

Crec que des de Postureig de Lleida hem contribuït a una millora de la perspectiva que és té (i tenim) sobre l'oest de Catalunya. La sensació és, sobretot, que l'auto-estima ha millorat. Però hi ha molta feina per fer, i la rabiosa actualitat, la nostàlgia, no sempre ajuden. L'impacte que m'agradaria deixar, com vaig dir recentment als Premis de Fesalut, és transmetre la idea que tots podem col·laborar amb causes que van més enllà del que ens passa només a nosaltres; que tots podem trobar la manera d'ajudar a millorar l'entorn i les persones que ens envolten; I la idea que fer això ens fa, a tots plegats, una mica més humans. Que des de Postureig Lleida es va contribuir a un canvi de la perspectiva de l'oest, en positiu.

I tu? Com veus el teu projecte en 10 anys?

Tinc molts dubtes de si la cosa es mantindrà com fins ara; si ho deixaré tot i em mudaré a les Maldives, de si em trauré la màscara i voldré ser Paer en Cap, o de si en lloc de 25 models de #PostuXapes ja n'hauré fet 50... El que sí em sembla clar, és que intentaré seguir contribuint a fer una Lleida més justa i més amable, en tot allò que em sigui possible. Però si fa 10 anys m'haguessin dit que seria on som ara, no m'ho hagués cregut... Per tant, no cal fer massa prediccions, és més important ser constant i intentar aportar una mica més cada dia.