Robert Vasile: El valor de tornar a començar (i fer-ho millor)

Hi ha alguna decisió empresarial que t’hagi fet perdre la son? Com la vas resoldre? Has hagut de fer alguna vegada una aposta arriscada que va acabar bé? Explica-ho. Quan saps que has pres una mala decisió, com actues?

Sí, he pres decisions que m’han fet perdre la son. Normalment les més difícils tenen a veure amb persones. Una de les pitjors va ser contractar més personal del que hauria, i a més sense tenir clar com gestionar-ho bé. Aquell error em va ensenyar que créixer massa ràpid pot ser tan perillós com no créixer. També he fet apostes arriscades que han sortit bé, com quan vaig decidir crear les nostres pròpies solucions en lloc de dependre de tercers. I quan m’equivoco, ho admeto i ho corregeixo ràpid. Prefereixo un error assumit a quedar-me paralitzat.

Com gestionaries el fracàs i quina és la teva filosofia per superar-lo? Quin és l’error més gran que has comès en el món empresarial? Quin ha estat el moment més crític de la teva carrera i com el vas superar?

El fracàs no el veig com una catàstrofe, sinó com una part natural del camí. Moltes vegades el que més cou no és el resultat, sinó l’orgull. El meu error més gran va ser entrar en el món empresarial sense informar-me prou ni preparar-me com calia. Vaig aprendre a base de cops que no n’hi ha prou amb treballar molt: cal planificar, delegar i confiar. El moment més crític va ser quan, després d’adonar-me que no estava gestionant bé el meu equip, vaig haver de quedar-me sol per començar de nou i construir-ho tot millor. En aquell moment va ser dur, però amb el temps va ser una de les decisions més encertades que he pres.

Quan vas sentir que realment havies “arribat” professionalment? Què et motiva cada dia a continuar? Quina relació tens amb la competència? És un estímul o una pressió? Quin ha estat el projecte o assoliment més satisfactori de la teva carrera?

No sé si hi ha un moment exacte en què un sent que “ha arribat”, però sí fites que t’ajuden a veure que vas pel bon camí. Recordo quan un grup d’empreses de Lleida, a qui respecto molt i considero un referent, va mostrar interès a absorbir-nos. Aquell gest em va fer entendre que el que estàvem construint tenia valor real. Els n’estic sincerament agraït, perquè em va donar l’impuls per seguir millorant.

Poc després vaig participar en una ronda de finançament per posar a prova un projecte que tot just començava, i la majoria dels inversors van ser ells mateixos qui van demanar una segona reunió. Aquell moment em va fer veure que allò que havíem aixecat, sovint en silenci i amb pocs recursos, generava confiança en altres. Em va donar una empenta enorme i va acabar definint la manera com entenc l’emprenedoria: amb humilitat, constància i fidelitat al que un creu.

També he tingut la sort de trobar persones pel camí que m’han fet veure les coses des d’una altra perspectiva. A vegades, des de dins, no ets conscient del teu propi progrés fins que algú t’ho fa notar. Aquelles converses sinceres amb altres empresaris, alguns vivint processos similars a escales molt més grans, m’han ajudat a prendre decisions amb més claredat i confiança.

El que em motiva cada dia és veure com allò que fem té un impacte real, encara que sigui petit. Des d’un ajust mínim en una web fins al nostre projecte més ambiciós: un sistema de traçabilitat amb tecnologia blockchain. Per a mi, tots tenen el mateix valor, perquè darrere de cadascun hi ha hores, esforç i la voluntat d’ajudar algú a fer millor la seva feina.

Amb la competència tinc una relació sana. Si algú fa alguna cosa millor, m’inspira. I si puc aprendre d’ells, ho faig encantat.

Què busques en una persona quan contractes algú per al teu equip? Quina és la clau per construir un equip fort i cohesionat? Com fomentes la innovació i la creativitat en el teu equip?

Quan busco algú per al meu equip, el que més valoro és l’actitud. Prefereixo una persona amb ganes d’aprendre i compromís abans que un currículum brillant sense implicació. La clau d’un equip fort és la confiança, i això només es construeix amb coherència: que el que dius coincideixi amb el que fas. Per fomentar la innovació intento no ofegar les idees amb excés de control. Cal deixar espai per proposar, equivocar-se i tornar a provar. És en aquest procés on sovint neixen les millors solucions.

Quin consell donaries a algú que vol emprendre a Lleida avui dia? Creus que Lleida és un bon lloc per emprendre? Per què?, Quin és el factor clau per garantir la supervivència d’un negoci? Què hauries volgut saber abans de començar la teva trajectòria empresarial? Creus que l’emprenedoria és vocacional o es pot aprendre? Hi ha algun error habitual que comet la gent quan vol emprendre?

Recordo que, en una de les moltes xerrades constructives que teníem a les zones comunes del viver d’empreses on vam llogar la nostra primera oficina, un empresari em va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Si aconsegueixes fer funcionar una empresa a Lleida, ho podràs fer a qualsevol lloc del món.” No sé ben bé per què, però li dono tota la raó. Lleida té alguna cosa diferent, especial... costa de descriure. Potser és perquè no hi ha tant soroll, i això t’obliga a ser creatiu i a construir relacions més autèntiques. Aquí hi ha molt talent i una qualitat de vida que ajuda a mantenir l’estabilitat mental, cosa que a les grans ciutats és més difícil. El secret perquè un negoci sobrevisqui és adaptar-se ràpid sense perdre l’essència. Tant de bo algú m’hagués dit al principi que no tot depèn de l’esforç, sinó de la claredat i de saber envoltar-te bé. Emprendre té una part vocacional, però també s’aprèn a base de cops. I l’error més comú és voler fer-ho tot sol. L’ego passa factura.

Com aconsegueixes equilibrar la vida professional i la personal? Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria empresarial? Què et fa més feliç fora de l’empresa?, Creus que és possible desconnectar completament de la feina?

Equilibrar la vida professional i la personal no és una fita, és una gestió constant. La família és la meva base, però també el meu motor. L’empenta i la confiança cega de la meva dona van ser claus per continuar endavant quan tot semblava massa incert. I quan va arribar la meva filla, tot va canviar per complet. Mai m’hauria imaginat aixecant-me a les cinc o sis del matí per treballar… i ara ho faig cada dia amb una energia que no és normal, perquè així a la tarda puc passar més temps amb les meves nenes. M’ho recorden: per què treballo, i què és realment important. La família és el lloc on torno sempre, sobretot quan tot es mou massa ràpid. Fora de la feina, gaudeixo de les coses simples: passejar, estar a la natura o, simplement, no fer res. No crec que es pugui desconnectar del tot, però sí canviar la manera d’estar connectat —passar de l’estrès al gaudi.

Quin és el millor hàbit que has incorporat per millorar la teva productivitat? Si poguessis donar un únic consell al tu de fa 10 anys, quin seria? Quin paper juga la formació en el lideratge? Quin és el teu secret per mantenir una mentalitat positiva?

El millor hàbit que he incorporat és simplificar: fer menys coses, però fer-les millor. També aprendre a dir “no”, que costa més del que sembla. Si pogués parlar amb el Robert de fa deu anys, li diria que no corri tant. Que el creixement real no sempre es mesura en velocitat. La formació és important, però només si s’aplica. Escoltar, comunicar bé i delegar valen més que qualsevol curs. I quan els dies es compliquen, intento recordar-me que l’estabilitat no està en evitar els problemes, sinó en mantenir la direcció.

Com t’imagines Lleida d’aquí a 10 anys? Quin impacte t’agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball? Si haguessis de descriure Lleida en una frase, quina seria?

M’imagino una Lleida més connectada, més col·laborativa i amb més orgull del que som. Sovint tenim talent de sobres, però ens costa creure’ns-ho. M’agradaria que la meva feina ajudés a deixar empremta aquí, fent que la innovació tecnològica arreli de veritat al territori i no depengui sempre de les grans ciutats. Si hagués de descriure Lleida en una frase, diria: “Una terra que treballa en silenci, però amb un potencial enorme per despertar.”

Quin preu emocional té perseguir un somni... i tornaries a pagar-ho?

He pagat un preu alt per perseguir un somni. Hores que no tornen, silencis, dubtes i nits en què l’esgotament pesa més que la il·lusió. Hi ha dies en què et sents sol, amb la sensació que ningú acaba d’entendre del tot què portes a dins ni per què continues insistint. Et preguntes si val la pena, sobretot quan tothom dorm i tu encara hi ets, davant la pantalla, intentant donar sentit al que fas.
Però després arriben aquells instants que ho canvien tot: una mirada de complicitat, un gràcies sincer, una idea que finalment pren forma. I, sobretot, quan veus que gràcies a aquest esforç la teva família viu amb calma, que no els falta res i que tot aquell desgast s’ha convertit en seguretat per a ells... La sensació és indescriptible. És una barreja d’orgull, alleujament i amor pur.
Sí, el tornaria a pagar. Mil vegades. Perquè perseguir un somni no et dona una vida més fàcil, però sí una vida que té sentit. I això… quan ho mires amb el cor tranquil… ho compensa tot.