Oriol Yuguero: "Liderar, al final, és una qüestió de visió i de generositat."

Quin ha estat el repte més difícil que has hagut d'afrontar com a líder?

Probablement el repte més gran —i que encara continua sent-ho— és liderar el Servei d'Urgències de l'Hospital Arnau de Vilanova. Veníem d'una etapa molt dura. La pandèmia de la Covid ens va colpejar de ple, i molts professionals estaven emocionalment esgotats. La pressió assistencial va augmentar fins a límits insostenibles, i això va desequilibrar completament la balança. El gran repte era tornar a recuperar l'orgull del nostre equip, donar suport a qui més ho necessitava i reivindicar canvis estructurals imprescindibles per garantir la supervivència del servei.

Com descriuries el teu estil de lideratge en tres paraules?

Tranquil, empàtic i realista. M'esforço per no exigir objectius inassolibles, per comprendre la situació de cada professional i per mantenir la calma fins i tot en situacions d'alta tensió. Suposo que treballar a urgències m'ha ajudat a desenvolupar aquesta capacitat de contenció.

Quina és la lliçó més valuosa que has après liderant equips?

He après que tothom pot aportar valor, i que res s'ha de donar per descomptat. Sovint tenim la solució davant i no la veiem perquè no preguntem. El treball en equip és fonamental per fer avançar qualsevol projecte. I, sobretot, que quan els professionals se senten bé, tot flueix molt millor.

Quina importància té el fracàs en la teva trajectòria professional?

Al món de la ciència, el mètode és clar: assaig i error. Per aconseguir publicar un article en una revista rellevant o arribar a un resultat útil, cal haver-ho intentat moltes vegades abans. I sovint, cal haver fallat. És pràcticament impossible encertar a la primera. Però cada error ens ensenya alguna cosa, i encara que en aquell moment no ho vegis, amb el temps t'adones que t'ha servit per créixer. Aquesta mateixa mirada l'aplico com a responsable del Servei d'Urgències: a vegades posem en marxa iniciatives que no funcionen com esperàvem. I no passa res. El més important és identificar què podríem haver fet millor, extreure'n aprenentatges i seguir avançant —amb el mateix projecte o amb un de nou.

Com et recuperes després d'una mala setmana o d'un projecte fallit?

Intento agafar distància i fer una anàlisi objectiva del que ha passat. Em permeto estar frustrat un temps, però ràpidament m'esforço per transformar aquella energia en una nova proposta o en un ajust. Tornar-ho a intentar, amb més claredat i menys pressió. També m'ajuda molt parlar-ho amb el meu equip o amb persones de confiança: compartir la càrrega la fa més lleugera.

Com expliques als teus col·laboradors que equivocar-se també és part de l'aprenentatge?

Sempre dic que qui no fa, no s'equivoca. La por al fracàs no pot fer-nos deixar projectes amb potencial al calaix. Aquest és un missatge que intento transmetre sobretot en l'àmbit de la recerca i la innovació clínica, on l'error és part del camí. Ara bé, evidentment, en l'assistència directa, l'error pren una altra dimensió i cal ser molt més estricte. Però fins i tot allà, l'anàlisi d'errors és una eina per millorar processos i garantir més seguretat en el futur.

Què et motiva cada dia a continuar?

Em motiva intentar que els meus companys vinguin a treballar amb ganes, amb il·lusió i orgull del que fan. I, sobretot, que totes les persones que passen pel Servei d'Urgències se sentin ben ateses, escoltades i respectades. Saber que formes part d'un equip de més de 250 professionals que donen el millor de si mateixos cada dia és una responsabilitat enorme... però també una gran font de motivació.

Quin ha estat el projecte o assoliment més satisfactori de la teva carrera?

Probablement, el més destacat fins ara ha estat aconseguir, com a equip, l'acreditació oficial de la Societat Espanyola d'Urgències. Vam convertir-nos en el primer hospital de l'ICS a rebre aquest reconeixement, i no és gens habitual que això passi. Va ser un projecte coral, que reflecteix el compromís, l'exigència i la responsabilitat compartida de tot el servei. I per mi això té molt més valor que qualsevol mèrit individual.

Hi ha alguna fita que encara tinguis pendent d'aconseguir?

Sí, sens dubte: millorar els temps d'inici d'atenció a Urgències. Però per fer-ho, necessitem modernitzar els espais actuals. Atendre 110.000 persones a l'any amb una complexitat creixent i una població cada cop més envellida requereix un servei que estigui a l'altura dels reptes d'avui. El nostre objectiu és molt clar: més eficiència, més qualitat i més humanitat. Però això només serà possible amb una inversió estructural que ens permeti fer aquest salt endavant.

Quina és la clau per construir un equip fort i cohesionat?

Per mi, la clau és ser honest i respectuós. No mentir, no prometre allò que no podem complir i no exigir l'impossible. M'agrada treballar amb dades, perquè ens ajuden a fer una anàlisi objectiva de com estem funcionant. Ara bé, els números no sempre expliquen tota la història, sobretot en l'àmbit assistencial. Per això, quan demanem un esforç extraordinari a l'equip i això es tradueix en millors resultats —ja sigui en temps d'atenció o en satisfacció dels pacients—, és fonamental reconèixer i agrair l'aportació de tothom. Aquesta gratitud compartida cohesiona més que qualsevol discurs.

Quina és la millor manera de retenir el talent dins una organització?

Donant espai perquè el talent es pugui expressar. Quan una persona veu que les seves idees són escoltades, que tenen recorregut, i que realment poden tirar endavant, se sent part d'un projecte viu. Si a més se sent valorada, i entén que el seu esforç té sentit, és molt més fàcil que vulgui quedar-se. I en un entorn com el d'Urgències, que pot ser molt exigent, aquest reconeixement i aquesta possibilitat de créixer són essencials per evitar el desgast.

Com ajudes els teus col·laboradors a créixer professionalment?

Intento que tothom tingui l'oportunitat de liderar petits projectes, de posar-se a prova i d'assumir responsabilitats amb sentit. És molt gratificant veure com una persona agafa un encàrrec, se'l fa seu, i acaba transformant-lo en un èxit. Aquest procés fa créixer l'individu, però també enriqueix l'equip. Quan confies en algú i li dones marge per desenvolupar-se, sovint et sorprèn positivament.

Com veus el futur del teu sector d'aquí a 10 anys?

El sistema de salut està immers en un procés de transformació profunda. Des de l'àmbit del CAIROS (Comitè Assessor per a la Reforma del Sistema de Salut), s'estan analitzant els reptes actuals i ja s'han començat a implementar propostes, especialment en l'atenció primària. Ens enfrontem a una població més nombrosa, més envellida i amb més complexitat clínica. Això és una bona notícia des del punt de vista social, però ens exigeix repensar un sistema que es va dissenyar per a una realitat molt diferent: quan érem 6 milions de catalans i l'esperança de vida era clarament inferior als 80 anys. Ara cal adaptar-se amb intel·ligència i amb visió a llarg termini.

Quin paper juguen les noves tecnologies en la teva empresa?

La digitalització del sistema sanitari ja és una realitat, i té molt potencial per optimitzar processos, millorar l'eficiència assistencial i oferir una atenció més segura. La intel·ligència artificial i les eines de suport al diagnòstic poden ajudar-nos a ser més precisos, més ràpids i més fiables. Però també crec molt en la seva capacitat per empoderar els pacients, perquè puguin gestionar millor la seva pròpia salut i prendre decisions informades. Si ho sabem fer bé, les tecnologies no substituiran la relació humana, sinó que la reforçaran.

Com aconsegueixes equilibrar la vida professional i la personal?

Amb molt d'esforç i, sobretot, fent equip amb la meva dona, que també és metgessa. El nostre dia a dia és intens, i sovint hem de fer malabars per coordinar-nos. Jo he sigut sempre de dormir poc, i aprofito les hores nocturnes, quan els nens ja dormen, per posar al dia tasques pendents, escriure, reflexionar i planificar. Aquest espai per pensar és essencial per no caure només en la urgència del dia a dia i poder prendre decisions estratègiques.

Què et fa més feliç fora de l'empresa?

Sens dubte, la meva família. Poder veure créixer els meus fills i compartir moments amb ells és el que em fa més feliç. Intento gaudir de tot, fins i tot de les coses petites, amb la consciència que potser aquell moment no es repetirà. Aquesta actitud em connecta amb el present i em recorda què és realment important. 

Si poguessis donar un únic consell al tu de fa 10 anys, quin seria?

Li diria que tota feina té la seva recompensa, encara que a vegades no arribi quan ni com esperes. I també li diria que escolti més les intuïcions pròpies i els consells dels amics de veritat. Sovint la clau d'una bona decisió no està només en les dades, sinó en la mirada dels que t'estimen i coneixen bé.

Quin és el teu mantra personal o frase inspiradora?

En tinc dues que em guien. La primera és: "Res passa perquè sí." A vegades no entenem per què estem vivint una situació difícil, però amb el temps apareix una conseqüència inesperada que dona sentit a aquell moment. La segona, que vaig llegir fa temps i em ressona molt, diu: "Treballa mentre altres dormen; estudia mentre altres es diverteixen; persisteix mentre altres descansen, i després viuràs el que altres només somien." M'inspira a donar el millor, amb constància i fe en el procés.

Quin és el teu secret per mantenir una mentalitat positiva?

Soc, per naturalesa, una persona optimista. I treballant en un entorn com el nostre, on vius situacions molt dures cada dia, aquest optimisme no és ingenu, sinó necessari. Sempre intento buscar el costat positiu de les coses. El patiment, la incertesa o el dolor arriben sols, i sovint de manera inesperada. I estar enfadat o de mal humor poques vegades ajuda a resoldre res. Per això, si podem triar una actitud, millor que porti un somriure.

Com t'imagines Lleida d'aquí a 10 anys?

Crec sincerament que Lleida viu un bon moment. S'està notant una nova energia a la ciutat, i el nou urbanisme m'agrada molt. M'imagino una Lleida que hagi consolidat la seva posició com a segona capital de Catalunya, amb un paper clau com a nexe entre el país i la resta d'Espanya. Tenim tots els ingredients per aconseguir-ho.

Quin impacte t'agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball?

M'agradaria deixar un Servei d'Urgències de referència: de qualitat, amable i coordinat amb tots els dispositius assistencials de la ciutat i del territori. Quan sumem esforços des de l'atenció primària, els hospitals i els serveis d'emergències, podem oferir un sistema sanitari més eficaç i més humà. Això, per mi, és contribuir de veritat a la ciutat.

Si haguessis de descriure Lleida en una sola frase, quina seria?

Lleida, la ciutat que sorprèn. Cada vegada que ens visita algú per una formació o un congrés, queda impressionat per la Seu Vella, pel teixit comercial o per la nostra història. És una ciutat còmoda per viure, amb molta més riquesa de la que sovint sabem mostrar.

Diuen que cada vegada costa més trobar líders joves. Què els diries per animar-los a fer un pas endavant?

Els diria, primer de tot, que liderar no és fàcil. Si no vols complicar-te la vida, no lideris. Però si tens vocació de transformar, liderar és una oportunitat única per fer créixer un equip, una institució o una comunitat. Recomanaria seguir el model del lideratge girafa que proposa Manel del Castillo: una mirada elevada, àmplia i estratègica; una atenció constant a l'entorn —la girafa és l'animal que menys dorm—; una actitud tranquil·la i dialogant; i, sobretot, un cor gran, perquè la girafa és també el mamífer terrestre amb el cor més gran. Liderar, al final, és una qüestió de visió i de generositat.