Opinió: Poda en l'empresa familiar

A finals de l'any passat va ser notícia la poda en una important empresa familiar canària, que va començar venent tomàquets l’any 1935. Oliver Alonso, membre de la tercera generació, va comprar les accions dels seus dos germans i de la seva mare, convertint-se en accionista únic d'una empresa del sector de l'automòbil –Domingo Alonso Group- amb una facturació superior a 400 milions d'euros (2022), presència en més de 40 països, i 1.370 empleats que la classifiquen, segons Forbes, entre les millors per a treballar a Espanya. Segons l'empresa es tracta d'una operació “meditada, estudiada i consensuada, per a garantir la seva continuïtat i preservar un llegat gairebé centenari.”

Una de les primeres preguntes que plantejo de manera individual a cadascun dels membres de les famílies empresàries amb les quals col·laboro és: Per què continuar junts? Per què voldrà fer-ho la següent generació? I és que continuar, i fer-ho tots junts, és molt bonic; però és una opció no una obligació. El futur de l'empresa està ple de reptes, hi haurà moments d'alegria i altres de forja; i tenir un motiu per a continuar junts, més enllà de guanyar diners, és molt convenient per a superar aquests últims. També els pregunto quina és la seva visió de l'empresa i de la família a vint-i-cinc anys vista (sí, 25): Quines creuen que seran les seves grandàries, interessos i relacions: de l'empresa i de la família? Perquè compartir una visió també és essencial.

Es denomina “poda de l'empresa familiar” al fet de facilitar la sortida de socis de l'empresa. Igual que amb els arbres, una poda ben feta i a temps pot enfortir. Els motius per a efectuar-la poden ser variats: divergències d'opinió sobre l'estratègia del negoci, evitar conflictes personals (Caín va matar Abel, i eren germans !!), mantenir el dividend per càpita (el negoci ha de créixer més que el nombre d'accionistes), altres projectes més atractius… o una barreja de diversos d'ells.

Qui poda, augmentant la seva participació, ha de creure en el projecte empresarial i assumeix riscos; és possible que s'endeuti i de sobte els mercats poden canviar de la nit al dia, com la covid ens va recordar. Per a qui surt pot haver-hi una dificultat psicològica de ruptura amb un sentiment de llegat, de traïció als predecessors, a la família, que no ha de ser minimitzada.

La meva experiència m'ha ensenyat que un element essencial de la constitució de família empresària (més coneguda com a protocol) és el pacte de sortida, per a evitar que l'empresa sigui una gàbia daurada per a alguns socis. Cal trobar una forma justa per al qual es va i viable per a l'empresa.

“El que no són pessetes, són punyetes” deia el vell aforisme. Una qüestió essencial en tot procés de poda és el preu. “Només el neci confon valor i preu” va dir Francisco de Quevedo. El preu és teòric i existeixen múltiples formes “objectives” de calcular-lo; que poden portar a grans diferències efectuades, fins i tot, per grans experts. El preu és fruit d'una negociació, en la qual pot influir el desig de mantenir relacions estables. No és el mateix negociar el preu amb el germà veí en una illa que amb un venedor de catifes abans d'embarcar a Katmandú. A part del preu pot ser important la forma de pagament, tant pel que fa al seu termini (no és el mateix pagar tres milions al comptat que en 30 anys) com a la seva fiscalitat (una estructura amb propietat de les accions en societats pot ser convenient), especialment si hi ha algun avió; que, com les meigas, diuen que “haber-las, haylas”.

Més difícil que la poda de socis que es volen anar és la de socis que no es vol que continuïn. He vist casos en què l'amor fraternal no impedeix veure que el més adequat per a la continuïtat del negoci i la felicitat de la família és la sortida d'algun soci familiar. De vegades, la solució pot estar en el fet que les seves accions passin als seus hereus. Especialment, en aquests casos la família ha de fer front al que podríem denominar un procés de duel (xoc, negació, ira, depressió, integració, transformació...).

El cas de la família empresària Alonso no és únic, podem esmentar els dels Cottet o Uriach, entre altres. En tots ells és important que la família empresària tingui una definició clara sobre què és “èxit”: Que tots continuem junts en l'empresa familiar? Que l'empresa continuï i la família sigui feliç? La poda, ben feta i a temps, pot facilitar que l'empresa continuï i que la família sigui feliç.