Opinió: La màgia de les empreses avorrides

Per Oriol López, assessor empresarial

Una empresa de transport que mou camions al llarg d'Europa; una empresa dedicada a fer menjar congelat per a supermercats d'arreu del món; una indústria que fa rodets de cautxú per a altres indústries europees; una empresa paperera que ha desenvolupat un paper higiènic ecològic que dona la volta al món; i una empresa de software especialitzat en clíniques dentals líder mundial; o un negoci de construccions metàl·liques amb uns marges estratosfèrics i una solvència envejable.

Totes elles són empreses familiars que no surten habitualment als mitjans, però que formen part de l'elit del teixit empresarial del nostre país, ja que afegeixen valor a la societat en el seu conjunt, ja sigui millorant la vida i patrimoni dels seus socis, ajudant a créixer professionalment a les persones del seu equip, afegint molt de valor als seus clients i donant negoci als seus proveïdors i col·laboradors, entre d'altres.

Però no en sentiràs dir gaire als mitjans de comunicació, excepte a alguns d'especialitzats com l'Analític Lleida que tens a les mans.

Les empreses avorrides, com a mi m'agrada anomenar-les, són empreses que no "aixequen" grans inversions perquè han estat capaces de generar elles mateixes els seus propis fons. Tampoc sembla que siguin emprenedors, malgrat que els seus fundadors han demostrat que són capaços de crear i fer prosperar un model de negoci que no surt als casos d'estudi de moltes escoles de negoci. Per últim, no les veuràs aparèixer com a innovadores perquè el producte amb el que innoven no arriba al gran públic, tot i que arriba a estar protegits per patents mundials que en mostren el valor.

I això, que a simple vista pot semblar un atac de gelosia, pel fet de veure com d'altes "negocis" s'enduen l'interès dels mitjans de comunicació i els copets a l'esquena de l'administració, és quelcom més profund, i que afecta al desenvolupament del nostre teixit empresarial i el futur dels nostres joves, que veuen com negocis madurs i solvents són oblidats (i sovint castigats amb traves administratives impossibles) mentre d'altres són pujats a l'altar sense haver demostrat res, encara.

Això du als següents efectes indesitjats, entre d'altres:

  • Desmotivem les noves generacions, que no volen agafar les regnes del negoci familiar perquè no està ben vist, i els fa vergonya dir que ells simplement fabriquen rodets de cautxú.

  • Expulsem el talent, per exemple de les escoles de Formació Professional, que no troben tallers o fàbriques on créixer professionalment, i marxen a d'altres països més receptius.

  • Buidem (i centralitzem) el país, promovent negocis que necessiten estar al costat dels diners de fons d'inversió i altres inversors, que tenen la seu a grans ciutats com Barcelona.

  • Creem dependència financera, gràcies a un nostre teixit empresarial més centrat per a gestionar subvencions, crèdits tous i inversions de Business Angels que en fer rendible el negoci.

  • Reduïm el mecenatge que líders empresarials que van construir negocis que creixien i eren reconeguts al país, promovien com a agraïment a la societat que va participar en el seu creixement, fins i tot invertint en empreses atractives nascudes dins o fora de la seva companyia.

No tinc res contra els negocis atractius i, de fet, crec que un entorn empresarial sà té multitud d'aquests projectes, a qui l'administració ha d'ajudar a través d'una reducció de la burocràcia i una reducció d'impostos en els primers anys. Ara bé, dit això, tampoc no hem d'oblidar quins negocis aporten la riquesa actualment i ja han demostrat que són quelcom més que una idea.

Als Estats Units existeixen dues revistes que ens mostrarien la diferència entre ambdós eco-sistemes. Per un costat tenim la Fast Company, una revista dedicada als projectes atractius, basats principalment en la tecnologia, i que parla d'aspectes com les idees, la tecnologia o les fonts de finançament. I, per altra banda tenim la revista Inc., que ens parla també de negocis més madurs, com indústries de la fusta o tallers de construccions metàl·liques, dirigint la conversa a aspectes com les finances, el lideratge, la successió empresarial...

I l'administració fa el mateix, des de la promoció de centres de disseny i el vet a les fàbriques, fins als programes escolars on mostren les indústries com a grises, contaminants i amb un empresari malvat.

Per tant, si dirigeixes una empresa avorrida, felicita't. No series on ets sense haver fet les coses bé i afegir molt de valor a la societat. I, si no és el cas, aprèn a estimar-les com el que són: un exemple i un motor de riquesa i prosperitat.

Join the conversation

or to participate.