Ramon Soler: «L’empresa ha de funcionar encara que tu no hi siguis»

Quin ha estat el repte més difícil que has hagut d’afrontar com a líder?

Fer-me càrrec de Ramon Soler quan tenia només 23 o 24 anys, després de la pèrdua del meu pare. Amb el meu germà vam haver d’assumir de cop una responsabilitat molt gran. Érem força joves per afrontar segons quines situacions.

Per sort, vaig tenir al costat persones amb molta experiència que treballaven a l’empresa i que em van ajudar molt. En certa manera, va ser com tenir diversos pares dins l’empresa. Em van acompanyar, em van orientar i em van ajudar a créixer.

Has hagut de fer alguna vegada una aposta arriscada que va acabar bé?

Una de les decisions més importants va ser traslladar l’empresa des de la seva ubicació anterior fins al polígon industrial. Era una operació rellevant, tant per la inversió com pel canvi que representava per al negoci, però va ser una aposta necessària per continuar avançant.

En un terreny més emocional, també destacaria el suport que hem donat durant molts anys a l’esport de la ciutat. Per a mi, Lleida i el seu equip formen part de la meva vida. He crescut amb el costum d’anar a l’estadi i sento aquest color com una part del meu ADN. És una vinculació que em fa feliç i que va molt més enllà d’una decisió empresarial.

Quan saps que has pres una mala decisió, com actues?

Intento mantenir la confiança en mi mateix, prendre distància i pensar què m’aconsellaria si estigués parlant amb una altra persona. També m’ajuda respirar, no capficar-me excessivament i continuar endavant.

Quan fas coses, inevitablement també comets errors. Si no t’equivoques mai, probablement és perquè tampoc no estàs fent gaire cosa. L’important és aprendre’n.

Un dels meus professors al Terraferma, el senyor Chavarri, m’ho deia d’una manera molt directa: «Tranquil, noi. Si caus, t’aixeques i continues endavant». És una idea que m’ha acompanyat sempre: de vegades es guanya i de vegades s’aprèn.

Com descriuries el teu estil de lideratge?

Amb dues paraules: alegria i il·lusió. Intento transmetre energia, afrontar les coses amb una actitud positiva i fer que les persones que treballen amb nosaltres sentin que formen part del projecte.

Quin és el secret per mantenir un equip motivat i alineat amb la visió de l’empresa?

Que les persones estiguin implicades i que guanyin diners. Ho dic clarament: si l’empresa funciona i les persones hi estan compromeses, també han de veure recompensat el seu esforç. No poden sentir que treballen molt i que reben poc.

L’empresa ha de guanyar diners perquè té moltes despeses i perquè necessita continuar invertint, però l’equip també ha de participar d’aquesta prosperitat. Això genera motivació, implicació i un millor ambient.

També intentem trobar moments per sortir del context estrictament laboral. Organitzem dinars i trobades fora de l’empresa perquè compartir una estona distesa ajuda a crear cohesió.

Com prepares el teu equip per afrontar i aprendre dels errors?

Quan alguna cosa surt malament, l’analitzem, l’estudiem i la compartim amb tothom perquè en pugui prendre nota. La comunicació transversal és molt important.

També registrem informació útil al sistema informàtic. Per exemple, si hi ha un client que acostuma a pagar tard, que és conflictiu o que requereix una atenció determinada, ho deixem anotat. D’aquesta manera, la informació no depèn de la memòria d’una sola persona i tot l’equip sap com actuar.

Compartir els errors i la informació ens permet reaccionar més ràpidament i evitar que es repeteixin situacions que ja hem viscut.

Quin ha estat el moment més crític de la teva carrera i com el vas superar?

Sens dubte, la pèrdua del meu pare. Els primers anys a l’empresa van ser molt intensos. Era molt jove i em va tocar estar al peu del canó, treballant moltes hores i fins i tot els dissabtes a la tarda.

Durant aquells anys també es va produir un canvi generacional molt ràpid. A l’empresa hi treballaven germans del meu padrí i altres familiars amb molta experiència. En un període relativament curt, alguns es van jubilar, d’altres van morir i també vam perdre el meu pare. De sobte, em vaig trobar pràcticament sol davant d’una gran responsabilitat.

Va ser aleshores quan vaig anar a buscar el meu germà, que acabava els estudis, perquè s’incorporés al projecte. A partir d’aquí vam començar a construir el tàndem que encara mantenim.

Com expliques als teus col·laboradors que equivocar-se també forma part de l’aprenentatge?

Sobretot, intentant que els errors no s’amaguin. Quan una cosa no ha funcionat, cal explicar-la, entendre per què ha passat i incorporar aquest aprenentatge a la manera de treballar.

No es tracta de buscar culpables, sinó d’evitar que una mateixa situació es repeteixi. L’error pot ser molt útil si es transforma en informació compartida.

Quin consell donaries a algú que té por de fracassar?

Que tiri endavant amb totes les conseqüències i que no li tremoli el pols. Ha d’afrontar el projecte amb ganes, il·lusió, alegria i les idees clares.

També és fonamental la constància. Quan era petit, els meus professors deien que jo no era cap celebritat acadèmica, però que era molt constant. Un d’ells va dir a la meva mare que, si mantenia aquella constància, arribaria lluny.

No cal ser sempre la persona més brillant. Moltes vegades, el que marca la diferència és continuar treballant quan els altres abandonen.  

Com definiries l’èxit en la teva vida professional?

Per a mi, una primera condició és tenir una empresa sanejada econòmicament. Aconseguir-ho va ocupar bona part dels primers deu anys de la meva trajectòria.

Al començament, tot funcionava amb molt d’esforç i calia empènyer constantment. Amb el temps, vam aconseguir que la màquina comencés a funcionar amb més autonomia.

L’èxit és arribar al punt en què continues estant al peu del canó perquè t’agrada, però l’empresa no depèn exclusivament de la teva presència. Tinc un bon equip i, si un dia no hi soc, la màquina continua funcionant igualment. Això és molt important.

Quan vas sentir que realment havies arribat professionalment?

Quan vaig comprovar que l’empresa estava econòmicament sanejada i que podia funcionar sense que jo hagués de controlar cada moviment.

No vol dir que deixis de treballar ni d’estar pendent del negoci, sinó que has construït una estructura i un equip capaços de respondre. Poder marxar uns dies sabent que tot continuarà funcionant és una de les millors proves que has fet bé la feina.

Què et motiva cada dia a continuar?

Soc una persona rutinària i la rutina m’agrada. Gaudeixo treballant, estant amb l’equip i mantenint-me vinculat al dia a dia de l’empresa.

El meu germà és diferent. Té més facilitat per estudiar coses noves, investigar i resoldre qüestions tècniques. Per exemple, té molta més traça que jo amb els ordinadors i les noves eines.

Aquesta diferència ens complementa. Jo aporto una energia i ell n’aporta una altra. Som molt diferents, però funcionem bé com a tàndem.

Com gestiones la pressió d’haver d’obtenir sempre bons resultats?

M’ha ajudat molt aprendre a gestionar els impulsos i les reaccions. En moments delicats intento tenir temple, aturar-me, respirar i aguantar uns segons abans de contestar o prendre una decisió.

Aquesta pausa pot semblar petita, però canvia molt la manera d’afrontar una situació complicada. En una empresa hi ha moments en què has de reaccionar ràpidament, però reaccionar ràpidament no significa actuar de manera impulsiva.

Quina relació tens amb la competència? És un estímul o una pressió?

En el sector del ferro tenim una relació molt bona. Som amics, quedem per sopar i compartim moments fora de la feina. Hi ha competència, evidentment, però també hi ha respecte i companyonia.

En el món de la ferreteria pot ser una mica més complex, però també hi ha una bona relació. A Lleida ens coneixem pràcticament tots i, en general, ens ajudem.

A través de la cooperativa Optimus, el meu germà també ha establert relacions amb professionals de molts altres llocs. Tenir contacte amb persones del mateix sector permet compartir problemes, experiències i solucions.

Què busques en una persona quan contractes algú per al teu equip?

Busco que sigui venedora. Nosaltres comprem i venem, de manera que necessitem persones que gaudeixin del tracte comercial, que siguin dinàmiques i que se sentin còmodes parlant amb la gent.

Una de les primeres coses que pregunto en una entrevista és: «Què t’agrada?». Quan algú em diu que li agrada vendre, relacionar-se amb les persones i atendre els clients, ja tenim una base molt bona.

L’altra condició és que s’impliqui en l’empresa, que tingui ganes de treballar i que entengui que forma part d’un projecte compartit.

Com detectes el talent dins l’empresa?

El talent es veu en l’actitud, en la capacitat de relacionar-se i en la implicació. Una persona pot aprendre moltes qüestions tècniques, però és més difícil ensenyar-li a tenir ganes, iniciativa o interès real pels clients.

Quan algú gaudeix venent, escolta les persones i vol fer bé la feina, ho notes ràpidament.

Has hagut de prendre alguna vegada una decisió difícil amb un empleat? Com ho vas gestionar?

Sí. Alguna vegada he hagut de prescindir de persones que feia temps que treballaven a l’empresa.

En un equip és molt important mantenir una certa harmonia. Quan una persona perjudica constantment l’ambient o el funcionament del conjunt, has de prendre una decisió, encara que sigui incòmoda.

És com tenir una peça malmesa dins un conjunt: si no hi actues, pot acabar afectant la resta. Quan prens la decisió a temps, moltes vegades l’ambient es recupera ràpidament.

Quin consell donaries a algú que vol emprendre a Lleida avui dia?

Que s’ho pensi bé, que estudiï el projecte i que identifiqui clarament quin valor afegit pot aportar.

Emprendre no hauria de ser simplement obrir un negoci perquè una activitat sembla atractiva. Cal analitzar la situació, entendre el mercat i saber per què els clients t’haurien d’escollir a tu.

Quan hi ha valor afegit i un bon estudi al darrere, el projecte pot tenir sentit.

Quin és el factor clau per garantir la supervivència d’un negoci?

Els marges i els clients. Has de tenir prou clients i has d’aconseguir que les operacions deixin un marge adequat.

Pots facturar molt, però si no hi ha marge, el negoci no és sostenible. Al final, la supervivència passa per vendre, cobrar i mantenir una estructura econòmica sana.

Què hauries volgut saber abans de començar la teva trajectòria empresarial?

Vaig començar molt jove i em faltava experiència. Aquella experiència la vaig anar adquirint amb els anys, però m’hauria anat bé tenir més perspectiva i més pausa.

Ara, amb l’edat, veus decisions que hauries estudiat millor. Al Ramon d’aquella època li diria: «Tranquil, no t’esveris. Pren-te les coses amb més calma, estudia millor la situació i assegura més els riscos».

Una venda no és necessàriament bona si després no la cobres. Cal conèixer bé el client, controlar el risc i saber fins on pots arribar. Costa molt fer un client, però també pots perdre molts diners si no valores adequadament cada operació.

Com aconsegueixes equilibrar la vida professional i la personal?

Durant la setmana treballo i intento gaudir de la feina. El cap de setmana procuro fer un reset, deixar l’empresa controlada i dedicar el temps a la meva parella, als meus fills i a la meva mare.

A casa de la meva mare hi dinem sovint tota la família. Pot haver-hi el meu germà, la meva germana, la meva neboda o els meus fills. Mentre hi hagi la mare, ella és la base que ens continua reunint.

Aquests moments familiars m’ajuden a sortir del ritme de la setmana i a recordar què és realment important.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria empresarial?

Un paper essencial. La pèrdua del meu pare va marcar l’inici de la meva responsabilitat al capdavant de l’empresa, però també vaig trobar el suport del meu germà.

Som molt diferents. Jo soc més actiu i impulsiu; ell és més tranquil, reflexiu i tècnic. Precisament per això ens complementem. Intento escoltar-lo perquè moltes vegades actua com un fre positiu i aporta una mirada que jo no tindria.

La responsabilitat és compartida i aquesta complementarietat és una de les fortaleses de l’empresa.

Hi ha algun hobby o afició que t’ajudi a desconnectar de la feina?

M’ajuda molt venir al gimnàs. També és un espai de relació social, però intento fer els meus quaranta minuts d’exercici: una mica de pesos, cinta o piscina.

No necessito passar-hi tota la tarda. Amb una hora aproximadament en tinc prou per suar, dutxar-me i tornar a casa com nou. Encara que sigui poc temps, surto content i activat.

També he jugat sempre a futbol i és un esport que continua formant part de la meva vida.

Creus que és possible desconnectar completament de la feina?

Ho intento sobretot durant els caps de setmana. És més fàcil quan tens l’empresa ben organitzada i un equip en qui confies.

Desconnectar no significa desentendre’s del negoci. Significa haver construït una estructura que et permet dedicar-te a la família o a tu mateix sense sentir que tot s’aturarà perquè no hi ets.

Quins llibres o referents han marcat el teu camí professional?

Un llibre que m’ha ajudat molt és El partit que no veus, de Xavi Estrada. Parla de la gestió de les emocions, els nervis, els impulsos i la respiració.

La comparació entre un àrbitre i un empresari em sembla molt interessant. Tots dos han de prendre decisions sota pressió, gestionar conflictes i mantenir el control encara que les persones que tenen al voltant no comparteixin la seva decisió.

També recordo especialment alguns professors de la meva etapa escolar, com el senyor Chavarri i el senyor Moisès Sobrino. Em van transmetre el valor de la constància i la capacitat d’aixecar-se després d’un error.

Quin ha estat el millor curs o formació que has fet mai?

Vaig estudiar Empresarials i posteriorment ADE, però abans d’incorporar-me plenament a l’empresa vaig passar dos anys treballant i formant-me en ferreteries de Barcelona.

Vaig conèixer empreses com COFAC, CIFEC i altres ferreteries importants. Volia veure com funcionaven, com treballaven i com organitzaven el negoci.

Jo ja tenia clar que volia acabar treballant a Ramon Soler, però primer volia conèixer altres models. Aquell aprenentatge pràctic i vivencial va ser molt important perquè em va permetre arribar a l’empresa amb una mirada més àmplia.

Si poguessis donar un únic consell al Ramon de fa deu anys, quin seria?

Que actués amb més pausa i que estudiés millor els riscos. Li diria que no totes les operacions s’han de fer i que, de vegades, renunciar a una venda és la millor decisió.

També li recordaria que mantingués la constància. La constància és el que m’ha permès continuar avançant en els moments més difícils.

Quin és el teu secret per mantenir una mentalitat positiva?

Crec que és una cosa que porto dins. La meva mare ja em va fer així. Soc una persona activa i em surt de manera natural afrontar les coses amb energia.

Això no significa que tot sigui fàcil o que no hi hagi moments complicats. Significa intentar no quedar-se aturat, buscar una sortida i envoltar-se de persones que et complementin.

Si poguessis millorar un aspecte de l’ecosistema empresarial de Lleida, quin seria?

Demanaria una gestió econòmica rigorosa, sense egos ni improvisacions. És important que els projectes tinguin els comptes ben assentats, que es controli la despesa i que les administracions ajudin des de la responsabilitat.

Quan una organització o una institució comença una nova etapa, ho ha de fer amb humilitat, controlant cada pas i pagant correctament a tothom. A partir d’aquí es pot créixer i aconseguir que la gent torni a confiar en el projecte.

Durant molts anys he vist com determinades coses no es gestionaven amb prou rigor. Per això crec que la transparència, el control econòmic i una bona administració són imprescindibles per construir projectes sòlids a Lleida.