Juanjo Diaz: "Sense pressió, no hi ha acció; i sense acció, no hi ha resultats"

Com descriuries el teu estil de lideratge en tres paraules?

Humilitat, prudència i constància.

Quina importància té el fracàs en la teva trajectòria professional? Quin consell donaries a algú que té por de fracassar?

El fracàs és imprescindible. Sense fracàs no hi ha aprenentatge real ni èxit amb fonaments sòlids. Jo mateix he tingut caigudes que m'han obligat a replantejar, reinventar i créixer. A molts països, haver fracassat és sinònim d'haver-ho intentat; aquí, malauradament, sovint encara es veu com un estigma. I és una llàstima, perquè alguns dels grans emprenedors del país són persones que un dia van caure, però van saber aixecar-se i ara generen llocs de treball i valor econòmic i social.

El meu consell per a qui té por de fracassar és clar: millor equivocar-se intentant-ho que quedar-se quiet per por. Al final, tant si fracasses com si tens èxit, seràs assenyalat. Per tant, viu fidel als teus valors, envolta't de gent que et faci créixer, i no deixis que el soroll dels altres silenciï la teva pròpia veu. El que realment paralitza no és el fracàs, sinó la hipocresia que jutja sense conèixer. I contra això, la millor resposta és continuar caminant.

Què et motiva cada dia a continuar? Com gestiones la pressió d'haver d'obtenir sempre bons resultats?

Em motiva la necessitat de fer les coses ben fetes i de deixar empremta entre els meus clients. Quan sents que el teu treball ajuda a millorar la vida d'altres persones —encara que sigui en petits detalls del dia a dia—, tot agafa sentit. A mi m'impulsa la responsabilitat, el compromís i el desig constant de superació.

I sobre la pressió... sovint es veu com un enemic, però per mi és una aliada. La pressió és el que et manté en moviment, el que t'obliga a no acomodar-te. Sense pressió, no hi ha acció; i sense acció, no hi ha resultats. El repte és transformar aquesta pressió en motivació. I això només s'aconsegueix si t'apassiona el que fas i tens clar el teu propòsit. L'excel·lència no s'improvisa: es treballa cada dia, amb consciència, amb rigor i amb il·lusió.

Si haguessis de definir la teva empresa amb una paraula, quina seria?

Faig una petita trampa per dir-ne dues: atenció personalitzada. A Diagod no venem només productes, sinó solucions adaptades a les necessitats concretes de cada professional i de cada clínica. Escoltem, assessorem i acompanyem els nostres clients com si fóssim part del seu equip. Aquesta és la nostra cultura empresarial: proximitat real, compromís i una vocació de servei que va més enllà de la simple distribució. Quan entens que darrere de cada comanda hi ha una persona que confia en tu, l'atenció personalitzada deixa de ser una estratègia i es converteix en una manera de fer empresa.

Quin consell donaries a algú que vol emprendre a Lleida avui dia? Creus que Lleida és un bon lloc per emprendre? Per què?

El meu consell és clar: que s'hi llanci. Les oportunitats hi són, però no et venen a buscar. Cal sortir a trobar-les amb esforç, il·lusió i constància. Lleida, per mi, és un dels millors llocs per emprendre. Està molt ben comunicada i és a prop de grans ciutats com Barcelona, Girona o Tarragona, però amb una qualitat de vida molt més humana i un teixit empresarial que creix en silenci, amb talent i proximitat.

Ara bé, també cal ser realista. Emprendre a Lleida —i a Catalunya en general— vol dir fer-ho en un entorn que no sempre és favorable per a les micropimes i autònoms. La càrrega fiscal és molt elevada i sovint ens sentim desemparats per part de les administracions. Accedir a finançament és complicat, especialment si vens d'un fracàs anterior, i no hi ha veritables polítiques de suport a l'emprenedoria de proximitat. Això és una assignatura pendent que cal abordar si volem motivar els joves a crear el seu propi projecte.

Com t'has diferenciat de la competència?

La meva manera de diferenciar-me ha estat molt senzilla: ser jo mateix. El mateix Juanjo que atén una comanda és el que parla amb el client o amb el proveïdor. L'empatia, la transparència i la coherència entre el que dius i el que fas són claus. Al final, la gent et valora per com ets, no només pel que vens.

Hi ha algun error habitual que comet la gent quan vol emprendre?

Un error molt habitual entre qui vol emprendre és voler semblar el que no és. Pensar que cal aparentar, complicar o copiar. I no: l'èxit, almenys el que es manté en el temps, neix de la simplicitat ben feta, del servei autèntic i d'una manera honesta d'estar al món. Això és el que intento aplicar cada dia a Diagod.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria empresarial? Què et fa més feliç fora de l'empresa?

Com diu aquella frase tan encertada: darrere d'una gran dona no hi ha un gran home, hi ha un home. I en el meu cas, aquest home no seria res sense el suport de la seva família. La meva dona i els meus fills han estat el meu punt d'equilibri, la meva font d'energia i, sovint, el meu motiu per continuar quan tot es feia costa amunt. Sense ells, potser ara estaria fent una altra cosa... i no sé si amb el mateix sentit ni amb la mateixa empenta.

La família és el motor. Cada jornada arrenca amb la voluntat de fer-ho bé no només per mi, sinó també per ells. El temps que hi comparteixo —encara que sigui escàs— és el que més felicitat em dona fora de l'empresa. I és precisament això el que em fa recordar per què tot plegat val la pena.

Quins llibres o referents han marcat el teu camí professional? Hi ha alguna lliçó que hagis après tard però que ara valores molt? Quin és el teu secret per mantenir una mentalitat positiva?

Tinc centenars de llibres, i tots m'han aportat alguna cosa. Però si n'he de destacar un, seria L'home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl. Crec sincerament que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom, joves i no tan joves. És un llibre que no es pot llegir de pressa: cal fer-ho amb respecte, posant-te a la pell de l'autor, deixant que t'incomodi i et remogui per dins.

Una de les lliçons que més valoro —i que potser vaig entendre tard— és la importància de l'empatia. És trist veure com aquesta paraula va desapareixent, no només del vocabulari, sinó també de les actituds. Per mantenir una mentalitat positiva, intento no perdre mai de vista d'on vinc, qui sóc i per a qui faig el que faig. Això m'ajuda a posar perspectiva, a ser agraït i a continuar amb sentit.

Quina és la teva esperança per la pròxima generació d'emprenedors lleidatans?

Sincerament, em preocupa que les noves generacions no vulguin quedar-se a Lleida. I és comprensible: hi ha manca d'oportunitats laborals, salaris baixos, habitatge poc atractiu i barris deixats de la mà de Déu. No podem demanar compromís si abans no oferim condicions dignes. Falten incentius reals per arrelar aquí. I això no canviarà fins que la política deixi pas a una gestió valenta, propera i amb coneixement real del teixit empresarial. Fer política no és agradar a tothom: és escoltar, trepitjar carrer i posar-se al servei.

Quin impacte t'agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball?

Jo no vull deixar cap impacte personal. El que m'importa és que es reconegui la feina de les micropimes, dels autònoms que obren la persiana cada matí sense focus ni aplaudiments. Ells sostenen l'economia local, però gairebé mai surten a la foto. Si algú m'ha de reconèixer res, que siguin els meus: els que saben com costa tirar endavant cada dia.

Si haguessis de descriure Lleida en una frase, quina seria?

Diria això: cada cop que torno d'un viatge i veig la Seu Vella a l'horitzó, se'm posa la pell de gallina. És casa meva.