Josep Maria Riera: liderar des de la confiança, amb les persones i la tecnologia al centre

Com equilibres la intuïció i l’anàlisi de dades a l’hora de decidir? Quina és la lliçó més valuosa que has après liderant equips?

Crec que el lideratge és, en gran part, un equilibri entre el que et diuen les dades i el que et diu l’experiència. Les dades t’ajuden a reduir la incertesa, però la intuïció et permet llegir allò que encara no surt als informes: les persones, el context, el moment. Molts cops he pres decisions molt analitzades creient que les dades em donarien la raó i m’he acabat pegat una trompada molt gran perquè hi faltava aquest component humà. La clau és la confluència entre els dos mons, on tot suma.

La lliçó més valuosa liderant equips ha estat entendre que no es tracta de tenir totes les respostes, sinó de crear l’entorn on les respostes poden aparèixer. Quan l’equip sent confiança i propòsit, les decisions flueixen millor —amb dades, amb intuïció i, sobretot, amb compromís.

Com gestionaries el fracàs i quina és la teva filosofia per superar-lo? Quin consell donaries a algú que té por de fracassar?

Hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció: a les empreses mesurem tot —els rendiments, els temps, els costos— però gairebé mai mesurem allò que més ens fa créixer: els errors. Jo n’he comès molts. Alguns tan sonats que encara en ric quan els recordo. Altres, més silenciosos, que m’han fet perdre nits senceres pensant què havia passat. Però, amb el temps, he après a mirar el fracàs com una brúixola. Et marca on no has de tornar, però també cap on pots avançar amb més claredat. He après que, a vegades, el pitjor error d’un líder és voler salvar-ho tot. Durant una etapa vaig intentar ser el motor de l’equip, la solució, l’energia… i en realitat, el que l’equip necessitava era espai per respirar i decidir per si mateix. Vaig entendre que liderar no és carregar-se el pes dels altres, sinó ajudar-los a trobar el seu propi equilibri. I a qui té por de fracassar li diria que el veritable risc no és caure, sinó no provar. He vist petites empreses de Lleida que s’han atrevit a reinventar-se: han fallat, han tornat a començar... i avui són referents. Perquè la valentia no és no tenir por —és avançar tot i tenir-la. El fracàs, mirat de prop i amb humilitat, acostuma a ser el principi de tot el que val la pena.

Com gestiones la pressió d’haver d’obtenir sempre bons resultats? Hi ha alguna fita que encara tinguis pendent d’aconseguir?

D’ una manera o altra, d’un sector o d’un altre... porto tota la vida amb aquesta pressió quan m’aixeco al matí. Spoiler, la pressió no desapareix mai: només canvia de forma. Abans m’espantava, ara la respecto. És cert que amb els anys aprens que la pressió no es combat corrent més, sinó entenent millor per què corres. Aturar-nos cinc minuts i escoltar el context marcar la diferència. Quan tots mirem cap al mateix objectiu, la pressió es transforma en energia. A mi m’ajuda molt recordar que, al final, no treballem amb màquines, sinó amb persones. Si un projecte arriba a bon port és perquè al darrere hi ha confiança, diàleg i un equip que rema en la mateixa direcció. Quan això passa, els resultats arriben sols. El que em motiva avui és continuar creixent, tant a nivell personal com professional. Primer de tot, ser millor pare. Encara estic en una fase de ‘’junior’’ o de portar la “L”. En l’àmbit professional, m’agradaria fer un pas endavant cap a on pugui influir més en l’estratègia sense perdre el contacte amb la realitat del dia a dia. No es tracta només de pujar un esglaó, sinó de tenir més impacte, d’acompanyar més empreses i de seguir aprenent mentre ajudo a transformar.

Quina és la millor manera de retenir el talent dins una organització?

El talent no s’ha de “retenir”, sinó inspirar. Això m’ho va ensenyar el meu company d’ ESADE, Sergi Fabregat. Quan algú sent que la seva feina té sentit, que la seva opinió compta i que pot créixer, no necessita cadenes per quedar-se. Moltes vegades parlem de digitalització, d’intel·ligència artificial o d’automatització… però el que realment transforma és com les persones viuen aquest canvi. Per mi, la clau està a combinar tres coses: confiança, propòsit i aprenentatge continu. La confiança per delegar de veritat, el propòsit perquè tothom sàpiga cap on anem, i la formació perquè ningú no es quedi enrere. Quan una empresa aconsegueix això, no només reté talent: el fa créixer. I això es nota —en l’energia de l’equip, en la innovació i, sobretot, en els resultats.

Com veus el futur del teu sector d’aquí a 10 anys? Quin és el factor clau per garantir la supervivència d’un negoci?

El sector tecnològic viu un moment apassionant. En els propers deu anys veurem com la intel·ligència artificial, la connectivitat i les dades converteixen els sistemes en ecosistemes intel·ligents, capaços d’aprendre i d’adaptar-se gairebé en temps real. Les empreses que triomfin seran les que entenguin que la innovació no és un projecte puntual, sinó una actitud permanent. Precisament, si m’hagués de quedar amb un sol factor per garantir la supervivència d’un negoci, seria la capacitat d’adaptar-se sense por. Les empreses que aprenen, col·laboren i evolucionen constantment són les que no només sobreviuen, sinó que inspiren. Crec que el futur pertany a aquells que no només s’adapten al canvi, sinó que el busquen. A les persones i organitzacions que, en lloc de preguntar-se “què passarà si canviem?”, es pregunten “què passarà si no ho fem?”.

Com aconsegueixes equilibrar la vida professional i la personal? Hi ha algun moment de la teva vida personal que hagi influït en la teva manera de liderar?

No crec que existeixi un equilibri perfecte, almenys no en el sentit clàssic. Si li preguntes a la meva dona, Andrea, et dirà que soc un obsessiu amb la feina. En la meva defensa, et diré que he après a posar límits, però encara puc millorar-ho. Està clar que si no et dones temps per pensar, per desconnectar o simplement per gaudir del quotidià, acabes prenent decisions des del cansament, no des de la claredat. Durant molt de temps vaig confondre passió amb velocitat. Sempre anava accelerat, convençut que si parava, perdia oportunitats. Fins que un dia vaig entendre que també s’ha de liderar des de la calma. Fa uns anys, un projecte molt exigent em va coincidir amb un moment personal complicat. Vaig intentar poder amb tot i vaig fallar: al projecte i a mi mateix. Aquell cop em va ensenyar més que cap formació: liderar no és fer-ho tot, és saber quan aturar-se. Vaig començar a posar límits, a cuidar l’energia, a dir algun “no” per poder dir millors “sí”. Em vaig adonar que liderar equips bé no és només gestionar tasques, sinó també emocions —les pròpies i les de l’equip. Des de llavors intento aplicar aquesta empatia cada dia, perquè darrere de cada resultat hi ha persones amb les seves pròpies batalles. Ara el meu equilibri és més senzill: esmorzar tranquil amb la Carlota, sopar sense mòbil amb l’Andrea, i una caminada amb el Ron per posar ordre a la ment. Perquè si no et cuides tu, difícilment pots cuidar dels altres. Aquest equilibri no és matemàtic, però sí real. Em fa millor pare, millor company i, curiosament, també millor professional.

Com continues aprenent i evolucionant en el teu sector? Quin és el teu mantra personal o frase inspiradora?

Vivim un moment en què el coneixement caduca molt ràpid. El que avui és innovació, demà és estàndard. Per això intento mantenir-me sempre en mode aprenent, envoltant-me de gent que en sap més que jo i reciclant coneixements amb cursos y programes específics del meu sector. El meu sector és molt intens en innovació i no em puc permetre no fer-ho. Actualment estic cursant un programa d’especialització en IA, per exemple. Si m’hagués de quedar amb una frase que m’acompanya, seria la que sempre repeteixo: “Si sempre fas el mateix, sempre obtindràs els mateixos resultats.” Per mi resumeix l’essència del canvi: atrevir-se a fer les coses d’una altra manera, encara que faci una mica de vertigen. Perquè només allà és on realment passen les coses.

Com t’imagines Lleida d’aquí a 10 anys?

M’imagino una Lleida més connectada, més visible i més orgullosa del seu talent. De vegades, des de fora, se’ns veu com una terra tranquil·la, agrícola, allunyada de tot. Però Lleida té una cosa que no es pot copiar: autenticitat i la proximitat. I això, en un món tan digitalitzat, serà un valor enorme. D’aquí a deu anys m’agradaria veure un territori on la innovació no sigui només als centres tecnològics, sinó també als tallers, a les cooperatives, a les empreses familiars que s’han sabut reinventar sense perdre les arrels. Crec que el futur de Lleida passa per teixir aliances entre empreses, universitats i administracions, apostant per la tecnologia, però també per la formació i el talent local. Un talent local que es mor de ganes per sortir de Lleida i que, passat els anys, el que vol és tornar com sigui. Perquè, com a Lleida, en lloc. I, sobretot, m’agradaria que ens deixem sempre de comparar amb altres indrets i traiem fora d’una vegada aquest discurs victimista que tant ens caracteritza. Si aconseguim mantenir això mentre ens digitalitzem, Lleida no només tindrà futur… serà un referent.