Eva Figuera Collada: “Cal liderar amb fets, no només amb paraules”

Com descriuries el teu estil de lideratge?

Segurament hauria de preguntar-ho al meu equip o als meus companys, però intento ser propera, respectuosa, accessible, humana i facilitadora. A vegades soc massa proactiva i necessito frenar, aturar-me i prendre distància; és un aspecte a millorar. Crec que generar confiança —amb tot el que això implica— és fonamental.

Quin consell donaries a algú que té per a fracassar?

Qui no fa coses no s’equivoca ni fracassa; el simple fet de fer-ne provoca que, de vegades, ens equivoquem o que les coses no surtin com ens agradaria o havíem previst. D’aquestes equivocacions n’aprenem i sempre creixem.

No hem de tenir por ni vergonya de reconèixer allò que no hem fet bé o que no ha sortit com esperàvem. Els éssers humans no som perfectes ni hem de ser-ho sempre i en tot. Cal ser més comprensius amb nosaltres mateixos, més generosos amb la mirada que ens dirigim i amb la que adrecem als altres.

Crec que és molt fàcil criticar i comentar el que fan els altres sense pensar en l’esforç i la dedicació que sovint hi ha al darrere; és molt més difícil fer que no pas parlar. Reinventar-se, aprendre dels errors i no desmotivar-se és el camí.

Com expliques als teus col·laboradors que el fracàs també forma part de l'aprenentatge?

Que facin, que s’equivoquin, que ho reconeguin, que demanin ajuda i que, quan alguna cosa no la sabem fer, ho admetem i demanem suport. És molt lleig culpar els altres quan alguna cosa surt malament i no reconèixer la part de responsabilitat que ens pertoca; això no ens fa pitjors: simplement, aquella vegada, la cosa no ha anat prou bé. Ho intento explicar amb l’exemple: soc la primera a reconèixer allò que no sé fer o quan m’equivoco. Cal liderar amb fets, no només amb paraules.

Quin ha estat el reconeixement més especial que has rebut en la teva trajectòria?

El reconeixement més gran de la meva trajectòria és poder comptar amb la confiança de les persones: dels pacients, de les seves famílies, dels voluntaris, dels companys i dels col·laboradors. Haver pogut ajudar algú en el seu procés oncològic amb les meves paraules, el meu suport i el meu acompanyament; haver conegut persones que m’han obert el seu cor, compartit les seves pors i m’han fet partícip del més íntim en moments tan complicats de la seva vida, quan la salut es perd i tot es complica, és meravellós: és un reconeixement inigualable.

Quan, després de molts anys, em trobo amb pacients i familiars que s’acosten per saludar-me i m’expliquen que els vaig ajudar tant que encara recorden els meus consells, és meravellós.

També ho és poder desenvolupar projectes d’èxit amb el gran equip de l’associació: les colònies, el congrés, el desplegament territorial arreu de la província amb els seus serveis i prestacions... Em sento molt afortunada de viure cada dia projectes enriquidors que tenen un impacte directe en les persones. Això és el que em motiva i em fa continuar treballant; quan arriben moments de desànim, recordar que ajudem la gent i que, encara que sigui de manera modesta, contribuïm a fer el seu procés més suportable i amable em mou cada dia. Crec en allò que faig i m’apassiona profundament.

Com ajudes els teus col·laboradors a créixer professionalment?

Crec que és fonamental aprendre a delegar, fomentar la confiança i saber motivar i empoderar; no hem de tenir por del fracàs ni de l’error. Cal que l’equip sàpiga que hi serem, que compta amb el nostre respecte i confiança, i que aquest camí d’aprenentatge —sortint de la zona de confort— els permetrà fer-ho cada vegada millor. Reforcem allò que es fa bé: felicitem i compartim els èxits.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria empresarial?

El suport i l’ajuda constants, la comprensió i la participació activa en els projectes o accions que podem dur a terme són fonamentals; per això, és essencial comptar amb la complicitat absoluta del meu marit i de la meva família. La meva filla ha crescut veient com desenvolupàvem projectes i activitats durant els caps de setmana, accions de voluntariat, dedicació, etc., i això és molt positiu. Crec que, per a ella, és un gran aprenentatge de vida.

Creus que és possible desconnectar completament de la feina?

Quan puc, ho intento. A vegades em sento saturada, cansada i sobrepassada, i m’escapo al poble, a casa: descanso, dormo, passejo el gos, cuido el jardí durant uns quants dies, passo temps amb els pares, llegeixo, miro sèries i em «resetejo»; m’agrada no fer gran cosa. Però també gaudeixo de sortir amb els amics a sopar o dinar i, sobretot, de viatjar. M’encanta descobrir llocs diferents, tant a prop com lluny; crec que sempre aprenem viatjant.

Quin és el teu mantra personal o frase inspiradora?

Allò que més m’ajuda, de manera recurrent, és ser agraïda: donar les gràcies i apropar-me a qualsevol persona amb un somriure, amb prudència i humilitat. Crec que aquests valors i aquesta manera de relacionar-nos des del primer moment obren portes i generen confiança.

Donar les gràcies, demanar perdó, reconèixer quan no sabem fer alguna cosa i interessar-nos sincerament pels altres són pràctiques que intento mantenir i que he anat aprenent al llarg dels anys. Em fan sentir còmoda i, amb tot plegat, penso que podem ser bons líders.

La resta —la feina, l’esforç i la constància— ja vindrà. Cal treballar amb dedicació i passió, però el que he esmentat abans és imprescindible per exercir un lideratge realment valuós.

Com t’imagines Lleida d’aquí a 10 anys?

Crec que Lleida és una ciutat amb molt potencial dins del meu àmbit, amb un teixit associatiu i del tercer sector molt ric i amb moltes persones compromeses. A Lleida passen coses i es duen a terme projectes molt interessants, però, de vegades, no ens ho creiem: ens falta més autoestima. És important creure’ns que som bons en moltes coses i que hi ha grans professionals, grans empreses i grans entitats amb projectes molt valuosos.