Gerard Encuentra: liderar des de la pista, construir des del vestidor

Com descriuries el teu estil de lideratge en tres paraules?

El meu lideratge es basa en empatia, equilibri i exigència. Per mi és fonamental entendre com se sent cada jugador i com voldria jo, en el seu lloc, que el meu entrenador em parlés. Intento estar molt a prop del jugador, tant en moments bons com en moments complicats. Quan tot va bé, mantinc la dinàmica; quan no va tan bé, sóc el primer a sumar i marcar un camí clar per al grup.

Com equilibres la intuïció i l’anàlisi de dades a l’hora de decidir?

Avui dia tenim moltíssima informació. Cada jugador respon un qüestionari diari de wellness: com ha descansat, si està cansat, si arrossega algun problema personal o físic. L’àrea de rendiment analitza totes aquestes dades i ens alerta quan cal tenir més paciència o ajustar càrregues. Aquesta informació és clau per decidir sense fer mal i per adaptar el tracte a cada jugador, però sempre complementada amb la intuïció i el coneixement humà de l’equip

Has hagut de reinventar-te alguna vegada? Explica com ho vas fer.

La paraula “fracàs” és massa gran, però sí que he hagut d’afrontar dinàmiques molt negatives. Hi ha temporades en què comences amb sis derrotes seguides i costa molt sortir-ne. El que m’ha funcionat sempre és insistir en la constància del treball diari: si el dia a dia és bo, tard o d’hora arriba el resultat. A Pardinyes vaig viure dues temporades duríssimes que finalment van acabar bé, i aquesta experiència em dona força per liderar en moments complicats, perquè puc parlar des de la vivència real

Com expliques als teus col·laboradors que equivocar-se també és part de l’aprenentatge?

La clau és crear un espai segur on l’error serveixi per créixer. Quan un jugador s’equivoca, li ho mostro amb vídeo, amb exemples clars. No és per assenyalar-lo, sinó per demostrar què ha passat i com es pot fer millor. Els exigeixo molt perquè vull treure la millor versió de cadascun, però diferencio molt entre qui necessita un crit per activar-se i qui s’enfonsaria. L’objectiu és que entenguin que l’error és part del camí, no un càstig

Quina relació tens amb la competència? És un estímul o una pressió?

La competència és un estímul absolut. El meu ADN és competir, i tenir rivals forts t’obliga a reinventar-te, buscar solucions i millorar. No és una guerra contra l’altre; és una exigència pròpia. En un equip com el nostre, tot està plantejat perquè cada exercici tingui competició: tirs, 3c3, 5c5… Tot suma. I quan guanyes, encara has de ser més exigent amb tu mateix per no relaxar-te

Com ajudes els teus col·laboradors a créixer professionalment?

Intento ser-hi sempre per ells. Vull que sentin que soc un entrenador proper, no un cap fiscalitzador. Tinc una relació de confiança total amb els jugadors: públicament sempre els defensaré, però a porta tancada els diré exactament el que penso. Els mostro que vaig amb ells “a la guerra”, però també necessito que ells vinguin amb mi. És una relació recíproca que, quan funciona, fa créixer tothom —tant els líders naturals del vestidor com els més joves que necessiten un altre tipus d’acompanyament

Com veus el futur del teu sector d’aquí a 10 anys?

M’agradaria seguir competint al màxim nivell. El bàsquet és la meva vida i és on em sento plenament realitzat. Tant de bo pugui continuar molts anys a Lleida, perquè és el lloc on estic més a gust i on sento que el projecte encara pot créixer molt. La Lliga és duríssima i molt competitiva, però precisament això la fa estimulant. I per què no? M’agradaria algun dia competir a Europa; seria un somni i un pas natural si continuem fent les coses bé.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria?

Un paper fonamental. A casa sempre han estat vinculats al món administratiu i empresarial, i jo mateix hi vaig treballar cinc anys. El bàsquet era el meu hobby fins que l’oportunitat es va fer real. Sortir de la zona de confort em feia por, però el meu germà va ser qui va donar-me l’empenta definitiva. Els meus pares també m’hi van donar suport total. Entre tots vam encertar el camí

Què fas quan necessites un dia per tu mateix?

Desconnectar és difícil, però ho intento. Passo temps amb la meva parella, que —com dic sempre— “s’ha guanyat el cel”, perquè veu bàsquet cada dia amb mi. Ella és qui més m’ajuda a respirar fora de la intensitat constant del joc

Com continues aprenent i evolucionant en el teu sector?

La meva manera d’aprendre és molt directa: veig moltíssim bàsquet. Partits d’altres lligues, equips amb estils diferents, entrenadors de referència… Tot m’ajuda a obrir la mirada. També parlo molt de bàsquet amb el meu staff i utilitzo eines d’anàlisi que avui tenim a l’abast. L’autoformació és constant: sempre hi ha detalls nous, maneres diferents de llegir el joc i solucions que puc incorporar al meu equip.

Si poguessis donar un únic consell al tu de fa 10 anys, quin seria?

Li diria que no perdi la seva essència. Que mantingui la il·lusió i l’ambició, fins i tot en dies complicats. Hi haurà moments bons i altres de més difícils, però el més important és creure en un mateix. Aquesta convicció és la que, al final, et permet avançar i superar els obstacles que et trobes pel camí.

Quin impacte t’agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball?

M’agradaria que la gent de Lleida se sentís orgullosa del que estem construint i que aquesta etapa quedés en la memòria de molts lleidatans com un moment de felicitat compartida. Encara no soc del tot conscient de l’impacte que pot tenir aquesta feina, però sí que tinc clar que el que més desitjo és que, quan mirin enrere, recordin aquesta època amb orgull i amb un somriure. Si aconseguim això, haurem fet alguna cosa realment bonica per a la ciutat.

Si haguessis de descriure Lleida en una frase, quina seria?

“A Lleida hi vens plorant i marxes plorant.” Per mi aquesta frase descriu perfectament l’essència de la ciutat. Lleida és una terra de gent humil, treballadora, lluitadora, que t’acull d’una manera especial i que costa deixar. És un lloc que et marca, i això diu molt de com és la gent que hi viu.