Els camps daurats i els preus trencats

Ara que ja fa uns dies que els camps estan daurats, que els sembrats han deixat enrere el verd tendre de la primavera i mostren aquest groc d’estiu que tan bé defineix el nostre paisatge, val la pena aturar-se un moment. No per fer poesia —que també ens la mereixem—, sinó per parlar de les condicions de vida de la gent que treballa aquesta terra.

A la Plana de Lleida, el cereal és molt més que un cultiu. És una identitat, una manera de ser, de mirar el cel amb respecte i de confiar, una temporada més, que la feina feta tindrà una mica de retorn. Però enguany, de retorn, ben poc. Els preus dels cereals estan tan baixos com fa vint anys. Però amb una diferència enorme: avui, els costos de producció són desorbitats. Des de la guerra d’Ucraïna, els fertilitzants, els gasoils i les llavors han pujat com l’escuma i, tot i que han corregit una mica a la baixa, no han tornat ni de bon tros als nivells prepandèmia.

Aquest desequilibri està ofegant el sector cerealista. I això passa justament quan més es parla de sobirania alimentària, de transició ecològica, d’economia de quilòmetre zero... Però amb paraules no es paguen les factures. I mentre tot això passa, alguns intenten fer veure que el problema el tenim entre nosaltres, entre ramaders i cerealistes. Com si fóssim enemics. I no: som aliats naturals.

El cereal que produïm és la base del pinso amb què s’alimenten els animals de les granges. Però atenció: aquests animals no són sempre propietat dels ramaders. En la majoria dels casos, són d’empreses grans, conegudes com a integradores, que tenen el control del procés productiu i subcontracten la cria a petits ramaders. Aquests ramaders, els integrats, són la baula més feble de la cadena. Cuinen els porcs, les vaques, els pollastres, però no decideixen ni el preu, ni la càrrega, ni el ritme de producció. Fan la feina, però no tenen veu.

Ara, amb el cereal barat, aquestes integradores —algunes cotitzant en borsa— obtenen uns beneficis rècord. És comprensible que això els sigui rendible. El que no ho és, és que en lloc de repartir millor aquests beneficis amb els ramaders, pretenguin enfrontar-los amb els cerealistes. Com si haguéssim de pagar nosaltres el que no els surt dels marges.

És una maniobra vella com el món: dividir per guanyar. Però no caurem en el parany. Perquè al final, els pagesos i ramaders compartim no només una economia, sinó una mateixa lluita: poder viure de la feina, poder continuar fent país des del territori. I això no ho farem picant-nos entre nosaltres, sinó exigint que la cadena alimentària sigui justa de dalt a baix.

Aquest mes de juny, mentre a Madrid es feia una mobilització per denunciar aquest model que ens estreny cada cop més, aquí a casa veiem les segadores avançar pels camps amb la mateixa preocupació de cada any: que el que recollim no compensi el que hem sembrat. I que, al darrere de cada baixa de preu, hi hagi una justificació més per precaritzar la feina del camp.

Necessitem polítiques valentes que posin fre a l’especulació, que regulin els preus mínims, que defensin el productor per damunt dels interessos d’un mercat cada cop més concentrat. I també necessitem consciència social. Perquè al final, si desapareixen els camps —els de debò, no els de la postal—, desapareix també la nostra manera de viure, de menjar, d’habitar el territori.

Ara que els camps són daurats, hauríem d’aturar-nos un moment, mirar l’horitzó i pensar si volem que l’any vinent encara hi hagi algú collint-los. Si volem que la Plana segueixi sent una plana viva, amb gent que no només sembri, sinó que també pugui arrelar. I això només ho aconseguirem si trenquem el silenci, si denunciem els abusos i si, entre ramaders i pagesos, ens donem la mà.