Cristina Vidal "el lideratge és important, però el factor humà ho és encara més"

Quin ha estat el repte més difícil que has hagut d’afrontar com a líder?

El repte més difícil ha estat liderar equips que no havia seleccionat jo mateixa. Abans d’emprendre vaig treballar en l’àmbit públic i sovint havia de dirigir professionals que no havia triat, i per tant no podia saber si compartien els meus valors o la meva manera d’entendre la feina.

Això feia que el lideratge fos molt més complex. Quan finalment vaig poder construir el meu propi equip vaig sentir que el projecte realment podia florir.

Un exemple recent és el projecte de suport psicològic a les Spainskills, on vaig liderar un equip de psicòlegs encarregats d’acompanyar joves en contextos d’alt rendiment. Allà sí que vaig poder escollir l’equip i treballar amb persones alineades amb els meus valors. I es nota molt la diferència: quan hi ha aquesta coherència, el lideratge es gaudeix.

Com descriuries el teu estil de lideratge?

Diria que és un lideratge sistèmic i accessible.

Quan dic sistèmic vull dir que no tinc en compte només una part de l’organització. No miro només el pacient, ni només l’equip, ni només el mercat. Intento observar totes les peces del sistema: equip, clients, context, objectius, impacte.

Això implica tenir molt present que qualsevol decisió que prenem afecta el conjunt.

I després hi ha una segona idea que per mi és molt important: l’accessibilitat. M’agrada que les persones que treballen amb mi o els clients puguin dir una cosa molt simple: “amb la Cristina és fàcil treballar”. Per mi és un dels millors elogis possibles.

Quina és la lliçó més valuosa que has après liderant equips?

Que el lideratge és important, però el factor humà ho és encara més.

Fa anys vaig llegir una entrevista a l’empresària Txell Costa on explicava que ella triava les persones no tant pel currículum sinó per com eren com a persones. Amb els anys m’he adonat que jo també he anat cap aquí. Evidentment, en el meu cas el perfil tècnic és imprescindible —al cap i a la fi parlem de psicòlogues—, però cada vegada tinc més clar que els valors humans acaben pesant molt més que el currículum.

Responsabilitat, empatia, implicació, respecte, accessibilitat, capacitat de treballar en equip… Tot això és el que realment fa que un equip funcioni.

Si no tens aquesta base humana, liderar es converteix literalment en intentar dirigir una selva.

Com prepares el teu equip per afrontar i aprendre dels errors?

Treballant amb psicòlegs, la salut mental de l’equip és essencial. I una de les coses que intento transmetre sempre és la importància de l’autocompassió.

El perfeccionisme és molt perjudicial per a la salut mental. Ens equivoquem, aprenem, deixem anar l’error i continuem avançant amb més saviesa que abans.

Quan hi ha una errada dins l’equip, el missatge és clar: aprendre, integrar i seguir. Ser autocompassius i resilients. És una actitud que també intento aplicar-me a mi mateixa.

Has hagut de reinventar-te al llarg de la teva trajectòria?

Constantment.

Fa més de vint anys que sóc psicòloga i el sector ha canviat moltíssim. Per exemple, fa anys vaig incorporar la realitat virtual a la consulta per tractar fòbies, perquè està demostrat que redueix el nombre de sessions.

També utilitzem tecnologia per detectar trastorns d’atenció en adults, mitjançant sistemes avalats per la Unió Europea que permeten fer proves molt precises en poc temps.

A més del centre físic a Lleida, també hem desenvolupat una part important de treball online, liderant un Mestratge internacional online per psicòlegs - destino éxito clínico - en projectes, que integra totes les teràpies de tercera generació, amb l’objectiu d’optimitzar els resultats terapèutics de col·legues de professió.

Per mi reinventar-se significa incorporar allò que funciona científicament i pot millorar la vida dels pacients.

Com combineu la innovació tecnològica amb l’atenció humana en teràpia?

La tecnologia la incorporem sobretot en àrees molt concretes, com la detecció de trastorns o l’avaluació clínica, on està científicament demostrat que optimitza processos.

Però la clau del procés terapèutic no és la tecnologia. La clau és el vincle amb el pacient.

Si aconsegueixes crear adherència terapèutica, si la consulta es converteix en un espai segur, llavors sí que pots incorporar tècniques, eines o tecnologia.

Però sense vincle, cap tècnica funciona.

Quin consell donaries a algú que té por de fracassar?

Que el veritable fracàs és no intentar-ho.

Quedar-te amb les ganes de fer alguna cosa per por que no surti bé és el que realment és fracassar.

Sempre dic al meu equip una frase: “el no ja el tenim”. Per tant, intentem-ho.

Si surt malament, aprendrem. I amb aquest aprenentatge sempre et converteixes en una versió millorada de tu mateix.

Com definiries l’èxit en la teva vida professional?

Hi ha una idea d’una psicòloga que m’ha influït molt, Marsha Linehan, creadora de la teràpia dialèctica conductual. Ella diu que l’objectiu és ajudar les persones a construir “una vida que mereixi la pena viure”.

Aquesta idea m’acompanya molt. Jo sento que tinc una vida que mereix ser viscuda. Disfruto treballant, tinc una família que estimo, tinc amics i amigues que són importants per mi, i he pogut conciliar el meu projecte professional amb la meva vida personal.

Per mi l’èxit és precisament això: que hi hagi equilibri entre responsabilitat i plaer. Si la balança es decanta només cap a les obligacions, alguna cosa falla. Quan les dues parts conviuen, sents que estàs al lloc correcte.

Quin ha estat el reconeixement més especial que has rebut?

N’hi ha tres que guardo amb molta estima.

El primer va ser un reconeixement de la Delegació del Govern pel meu treball durant més de deu anys en l’àmbit de la violència masclista, en el marc del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Va ser molt emotiu.

El segon va arribar a Madrid, quan vaig començar a emprendre també en l’àmbit online amb el meu programa de formació per a psicòlegs. En un esdeveniment de Hotmart vaig guanyar el segon premi en un repte de facturació, i va ser una sorpresa molt gran.

I el tercer reconeixement és l’obtenció del segell de qualitat formativa pel màster que dirigeixo per a psicòlegs. Em va fer molta il·lusió perquè valida la feina que estem fent.

Quin ha estat el projecte més satisfactori de la teva carrera?

Ara mateix el projecte que més m’apassiona és el màster de mentoria clínica per a psicòlegs: destino éxito clínico (DEC).

És un espai on ajudo professionals de la salut mental a treballar amb seguretat i excel·lència, superant el síndrome de l’impostor i convertint les sessions terapèutiques en intervencions realment efectives per als pacients.

Quan escolto els testimonis dels alumnes i veig com guanyen confiança, criteri clínic i seguretat, és immensament gratificant. Després de més de vint anys d’experiència, poder transmetre tot aquest coneixement i veure com altres professionals creixen és una de les coses que més m’omple.

Què busques en una persona quan contractes algú per al teu equip?

El primer que miro és la curiositat professional. M’interessa gent que es continuï formant, que tingui inquietud per aprendre i evolucionar.

Sempre dic que busco persones que mantinguin la curiositat d’un nen i la saviesa d’un adult.

Després hi ha els valors humans. Necessito persones empàtiques, capaces de treballar en equip, amb maduresa emocional. I una cosa que sorprèn quan la dic: prefereixo persones que no siguin perfeccionistes.

No perquè no vulguin millorar, sinó perquè el perfeccionisme excessiu pot bloquejar. Prefereixo persones capaces d’aprendre dels errors i créixer a partir d’ells.

Quina és la clau per construir un equip cohesionat?

Per mi la clau és que l’equip comparteixi els mateixos valors humans.

El respecte, la humilitat, la capacitat de cuidar-nos els uns als altres. Quan hi ha humilitat, estàs obert a aprendre dels altres. Quan hi ha prepotència, el sistema es tanca.

En el meu equip intentem cuidar molt aquesta part. Hi ha gestos petits però importants: si algú va a buscar un cafè, pregunta si algú més en vol. O cada tres mesos fem una trobada informal —sense bates ni rol professional— per parlar, compartir i veure com estem.

Són espais molt senzills, però generen vincles reals dins de l’equip.

Si haguessis de definir la teva empresa amb una paraula, quina seria?

Humana.

En un moment en què la tecnologia i la intel·ligència artificial estan entrant també en el camp de la salut mental, crec que és important recordar que hi ha coses que no es poden substituir.

La IA pot respondre prompts, pot generar textos o informació. Però l’ésser humà treballa amb vincles genuïns.

La mirada, la preocupació real pel pacient, la capacitat d’acompanyar en moments difícils… això no és algorítmic. I en psicologia és fonamental.

Com veus el futur del teu sector d’aquí a 10 anys?

Crec que el sector de la salut mental continuarà creixent. Cada vegada hi ha més consciència social sobre la importància del benestar psicològic, i això farà que la demanda d’atenció sigui cada cop més alta.

Ara bé, també hi ha un repte important: la manca de recursos públics. Moltes famílies necessiten ajuda i no sempre troben resposta dins del sistema públic.

En el nostre cas intentem evitar llistes d’espera massa llargues. Quan detectem que la demanda creix i que hi ha persones que necessiten atenció urgent, ampliem l’equip perquè l’espera no superi aproximadament les tres setmanes.

La salut mental no pot esperar mesos. En el futur crec que serà imprescindible una millor col·laboració entre el sector públic i el privat per donar resposta a aquesta demanda creixent.

Quina és la inversió més intel·ligent que has fet per al teu negoci?

Invertir en tecnologia aplicada a la pràctica clínica.

Per exemple, hem incorporat eines per detectar dislèxia o trastorns d’atenció amb molta més precisió, o sistemes de realitat virtual que permeten treballar fòbies amb molta eficàcia.

També estem incorporant eines d’intel·ligència artificial que permeten, per exemple, prendre notes automàtiques durant la sessió. Això té un avantatge enorme: el terapeuta pot estar completament present amb el pacient, mirant-lo als ulls i escoltant-lo, sense haver d’estar pendent de l’ordinador.

Per tant, per mi la millor inversió és mantenir-se actualitzat tecnològicament i integrar aquelles eines que milloren l’atenció al pacient.

Quin error habitual comet la gent quan vol emprendre?

Pensar que serà fàcil o que tindran un horari clar.

Quan emprens, el projecte es converteix en una part molt important de la teva vida. Requereix moltes hores, molta energia i sovint els resultats no arriben tan ràpid com t’agradaria.

També hi ha una certa pressa per obtenir resultats immediats. Però els projectes sòlids necessiten temps, constància i molta paciència.

Quin paper ha jugat la teva família en la teva trajectòria empresarial?

Ha estat fonamental.

Jo vaig decidir estudiar psicologia arran d’una experiència personal molt dura: el meu pare va morir quan jo tenia sis anys. La meva mare va haver de fer un gran esforç per tirar endavant la família. I quan li vaig dir que jo volia estudiar psicologia (i a la ciutat no existia) no em va dir que “no podia ser”, va fer tot el possible i em vaig llicenciar Gràcies al seu esforç econòmic.

Aquell exemple em va marcar molt. Quan tenia setze anys vaig decidir que volia dedicar-me a ajudar els altres, i d’alguna manera la meva mare va ser la meva primera referent.

Després, en l’etapa d’emprenedoria, el meu marit ha estat una inspiració constant. Fa més de vint anys que estem junts i és una persona molt positiva. Poder compartir idees, projectes i preocupacions amb algú que sempre suma és un regal.

A més, ser mare també ha influït molt en la manera com visc l’emprenedoria. M’ha permès viure-la amb una mirada més equilibrada.

Com et prepares mentalment per afrontar jornades difícils?

Intento aplicar una filosofia de slow life.

Quan sé que venen períodes intensos o projectes exigents, intento baixar el ritme abans per recuperar energia. L’autoconeixement és clau: saber quan necessites parar, respirar i preparar-te mentalment.

Aquesta gestió de l’energia és essencial per poder afrontar etapes de molta exigència sense esgotar-te.

Creus que és possible desconnectar completament de la feina?

Quan emprens, el projecte és com un fill. És difícil desconnectar completament.

Però sí que és possible integrar-lo en la teva vida sense que t’absorbeixi.

Una pregunta que m’ajuda molt és: “Puc resoldre això ara mateix?”

Si la resposta és no, ho deixo en un “calaix mental” i ho reprenc quan toca.

Aquesta capacitat de gestionar les preocupacions s’aprèn amb el temps, amb experiència i amb una certa serenitat.

Com continues aprenent i evolucionant en el teu sector?

Formant-me constantment.

Participo en fòrums professionals, mantinc contacte amb altres psicòlegs, segueixo investigacions i intento estar sempre actualitzada.

La sinergia amb altres professionals de la salut mental —no només de Lleida, sinó també d’altres territoris— és molt enriquidora. Compartir experiències i coneixement ens ajuda a millorar la manera com treballem amb els pacients.

Hi ha alguna lliçó que hagis après tard però que ara valores molt?

Sí: aprendre a delegar.

Quan comences a emprendre, has de fer moltes coses que no formen part de la teva especialitat: màrqueting, gestió digital, comunicació, etc.

Amb el temps entens que no pots ser expert en tot. Una de les lliçons més importants és deixar de fer tu mateix algunes tasques i confiar-les a professionals especialitzats.

D’aquesta manera pots concentrar-te en allò que realment saps fer bé.

Quin impacte t’agradaria deixar a la ciutat a través del teu treball?

M’agradaria que la gent em recordés pel saber ser, saber estar i saber fer. En resum, pel bon tracte i el saber fer la meva feina.

Que diguin: “la Cristina s'implicava”. Que les persones que han passat pel centre recordin que l’atenció era respectuosa, humana i professional.

Per mi el lideratge és això: cuidar l’equip perquè l’equip pugui cuidar els pacients.

M’agrada molt una idea que resumeix aquesta filosofia: en lloc de parlar de competència, parlar de “completència”. És a dir, sumar talents diferents per assolir un objectiu comú.

Un dels projectes més recents que ha liderat ha estat l’acompanyament emocional de la selecció catalana de les Spainskills, una competició estatal de formació professional d’alt nivell.

En aquest projecte va treballar amb 37 joves participants, ajudant-los a gestionar la pressió competitiva i el rendiment en un entorn d’exigència molt alta.

Una de les claus del procés va ser treballar no només amb els participants, sinó també amb els entrenadors i professors. Quan aquesta estructura de suport funciona, el rendiment dels joves millora molt.

Va ser una experiència molt intensa, però també molt enriquidora: una demostració que el treball emocional és clau també en contextos d’alt rendiment.